divendres, 14 de març del 2014

LA NOSTRA FORÇA


Aquesta força
de l’un i de l’altre,
per tots compartida
com a autèntics germans,
és la fe valuosa,
la creença pràctica,
l’eina imprescindible,
la clau que cada pany
ens obre sense trava
ni impediment,
el do que inspira
els canvis necessaris
en la nostra Història.

Penseu: “Les grans ventures
mai no s’aconsegueixen
sens un esforç constant,
sempre valent,
tothora alegre,
perquè brolla del cor
i del pregon sentir
que el fa vibrar
amb una veu única:
teua, meua, de tots.”

dilluns, 3 de març del 2014

L’HOME QUE MAI NO ES RIU


A la vora del riu, no faces niu.
(Refrany popular)

Hi ha un home
que mai no es riu.
Us contaré
el ver motiu:
té la casa
a vora riu.
Ben poruc,
la vida viu.
“Protegeix-me!”
a Déu li diu.
S’imagina,
tem –obsessiu–
la riuada
que arrase el niu.
Per xo, l’home
mai, mai no es riu.

A LA FESTA


A la festa, mare,
allí anirà
un fum de fadrins
que es volen casar.
  
M’ho ha dit el Pere
i també el Joan,
i se’ls veu contents
i il·lusionats.

Que hui és la festa, 
ho saben la Roser,
l’Anna, la Joana
i alguna altra més.

Digueu que sí. Deixeu-me
anar a ballar,
que la vida passa
i els anys em fan mal.

Mare, bona mare,
no digueu que no;
no em causeu un patir
que no em meresc jo.

ELOGI A L’AMETLER


Un clar i ferm propòsit tinc:
lloar l’arbre-rei del secà
i sa vida dir a l’oient
amb l’entusiasme exaltat
d’un cronista que escriu de cor
i, guiat per una lleial
i profunda devoció,
entona l’elogi en son cant.

Dissortament, se’ns ha perdut
el record d’un fet rellevant
i el sagrat nom d’aquell primer
que amb son esforç el conreà.
Com que ja no en som sabedors,
ara no el podem esmentar
i injustament dorm en l’oblit
un benefactor colossal.

De pals d’ametler, se’n serví
el vell patriarca Abraham
quan aixecava aquells recers
que protegien els ramats
i els eximien de l’assot
del sanguinari animal
que tots coneixeu de segur
i, per tant, dir-lo no caldrà.

De cada tribu d’Israel,
és Jacob, el fill d’Isaac,
l’únic pare i antecessor.
Amb mosses blanques marcà
les vares verdes d’ametler,
i aquesta barreja tonal
posseeix l’estranya virtut
que, tot seguit, convé explicar.

L’ha de mirar l’ovella en zel
i repetir aquest esguard
sobre el rar color obtingut
el temps que dure l’embaràs.
Quan vindrà l’instant de parir,
les cries amb el cos tacat
naixeran del si protector,
com a ben merescut regal.
  
La cèlebre vara d’Aaron,
la d’aquell prodigi d’antany
era fusta d’un ametler
que, tronxada per la destral
i privada del vital flux
de la saba, prest se secà;
després, per un acte de Déu,
fulles, flors i fruits donà.

La filla de Mides, el rei,
va ser la víctima fatal
d’un destí de trista dissort
que li portà viduïtat
i una maror, causa de mort.
Del nínxol conjugal brotà
ben vigorós un ametler,
penyora d’amor singular.

Els romans no l’ignoraren
i aquest arbre s’escampà
 –amb la lleugeresa pròpia
d’una daina– ací i allà.
Aquell savi emperador,
 conegut com Carlemany
tant i tant se l’estimava
que son cultiu encoratjà.

Fruit i arbre, gloriós parell,
el llarg viatge americà
iniciaren pel propòsit
d’uns emprenedors francescans
sense ni remota sospita
que, en el pausat decurs dels anys,
d’Ibèria i de Califòrnia
farien dues gran rivals.