dimarts, 22 de juliol del 2014

INTENSA


Tinc enorme fretura
d’aquesta llum intensa
d’astre benefactor,
acaronant-me
amb sol•lícita cura.

Sent la necessitat
de la claror
que em dóna vida,
fe i esperança
en l’esdevenidor.

La vull present,
maternal, ferma,
amerada de somnis
meravellosos
i plenament activa.

Germans, hem d’apartar-nos
de la negra i abjecta
obscuritat!
La seua dura entranya
és la caverna immunda,
on el dolor prospera
sense mesura.

Acabem amb l’espera
i marxem a la cerca
de la claror intensa.
Ho farem de seguida,
amb urgent pressa,
amb vehement empenta,
amb accions dictades
pel més pregon afecte,
pel més sagrat respecte
cap al nostre antic poble.

divendres, 11 de juliol del 2014

LA VERITAT I LA MENTIDA


Diguem les veritats i canviem
la fosca inclement per la claror
de les paraules franques i directes,
les que tothom entén sense raons
ni arguments estranys que desconcerten.
Pensem-les amb el cor, la residència
dels més dolços afectes i la seu
dels sentiments d’intacta i tendra
puresa, valuós tresor dels sants.
Que la sinceritat siga virtut
fonamental del codi de conducta
que devem adoptar com a senyal
del fidel compromís amb tot allò
que no pot ser objecte de renúncia,
perquè pertany a l’íntima substància
de l’ésser col·lectiu: la nació
secular, de batec vital, que vol
viure la llibertat constant i immensa, 
i fuig de la mentida malaltissa
buscant la veritat immaculada.

dimecres, 2 de juliol del 2014

L'ESPERA



Fidel, et seguiré esperant
en l’espés silenci nocturn
o per entre els sorolls del dia;
en gran solitud o envoltat
de vers amics o d’altra gent
que només conec del carrer,
de veure-la passar amb les presses
que causa la por de fer tard.

Segur que et seguiré esperant
lúcid o ja confós pel pas
veloç de la vida en aquest món
que encara no comprenc del tot;
i no sé si la culpa és meua
o d’ell, que no es deixa mirar
amb la claredat necessària.

Tant se val! Jo t’esperaré
amb la fervent impaciència
del guerrer que no es rendeix mai
i es manté en el seu propòsit
amb una fermesa admirable
que té la força i el poder
de conjurar la incerta sort.

Renascuda, m’acolliràs
en el teu si, com un fill més,
i del record esborrarem
els segles esclaus, les cadenes
d’un jou pesant i immerescut
i les lleis anorreadores
de les marques d’identitat
reverenciadament nostres.

T’estic esperant. No et retardes…

dissabte, 7 de juny del 2014

OBLIDA-TE'N



Oblida-te'n,
que no t'han de fer bé
aquells records persistents, obstinats,
d'arrel profunda i àvida del sòl 
assaonat per les intenses pluges. 

Oblida-te'n,
de la tristor d'ahir,
de les amargues hores del passat,
de les ferides que en els dies grisos
encara veus que se t'obren i sagnen.

Oblida-te’n,
i les il•lusions
diposita-les en un futur
que tu i jo, nosaltres, necessitem 
que se’ns torne més humà, més digne. 

dimecres, 28 de maig del 2014

UNIÓ


Unim les nostres mans
i fem una cadena
formidable i extensa
com la Història
i les seues Edats.
Barrejarem passat,
present i futur
en íntim vincle,
que esdevindrà l’inici
de totes les proeses
i els reptes somiats.
Aquest concret anhel
de plena llibertat
–solidari i nostre–,
el prioritzarem
sobre tots els altres,
sense cap dubte
ni vacil•lació.
Un dia forem
i encara som
i, absolutament ferma,
tenim la voluntat
de seguir sent
en el temps que vindrà.

dissabte, 17 de maig del 2014

IL·LUMINACIÓ



Un dia, de sobte, t’adones
que la vida és breu i són moltes 
les coses que et queden a fer 
per la teua gent, la que estimes,
la que forma part d’aquest poble
que és arrel i entranya vital
del teu fons més íntim i pur.
I, en eixos precisos moments,
pren possessió de tu una ànsia
de dimensió gegantina
i reps una força titànica
que no la tenies prevista.
Saps el que has de fer, i els obstacles
no són entrebancs impossibles,
car la voluntat esdevé
la norma suprema dels actes
i va definint la conducta 
que desitges: humana i lliure.

divendres, 14 de març del 2014

LA NOSTRA FORÇA


Aquesta força
de l’un i de l’altre,
per tots compartida
com a autèntics germans,
és la fe valuosa,
la creença pràctica,
l’eina imprescindible,
la clau que cada pany
ens obre sense trava
ni impediment,
el do que inspira
els canvis necessaris
en la nostra Història.

Penseu: “Les grans ventures
mai no s’aconsegueixen
sens un esforç constant,
sempre valent,
tothora alegre,
perquè brolla del cor
i del pregon sentir
que el fa vibrar
amb una veu única:
teua, meua, de tots.”

dilluns, 3 de març del 2014

L’HOME QUE MAI NO ES RIU


A la vora del riu, no faces niu.
(Refrany popular)

Hi ha un home
que mai no es riu.
Us contaré
el ver motiu:
té la casa
a vora riu.
Ben poruc,
la vida viu.
“Protegeix-me!”
a Déu li diu.
S’imagina,
tem –obsessiu–
la riuada
que arrase el niu.
Per xo, l’home
mai, mai no es riu.

A LA FESTA


A la festa, mare,
allí anirà
un fum de fadrins
que es volen casar.
  
M’ho ha dit el Pere
i també el Joan,
i se’ls veu contents
i il·lusionats.

Que hui és la festa, 
ho saben la Roser,
l’Anna, la Joana
i alguna altra més.

Digueu que sí. Deixeu-me
anar a ballar,
que la vida passa
i els anys em fan mal.

Mare, bona mare,
no digueu que no;
no em causeu un patir
que no em meresc jo.

ELOGI A L’AMETLER


Un clar i ferm propòsit tinc:
lloar l’arbre-rei del secà
i sa vida dir a l’oient
amb l’entusiasme exaltat
d’un cronista que escriu de cor
i, guiat per una lleial
i profunda devoció,
entona l’elogi en son cant.

Dissortament, se’ns ha perdut
el record d’un fet rellevant
i el sagrat nom d’aquell primer
que amb son esforç el conreà.
Com que ja no en som sabedors,
ara no el podem esmentar
i injustament dorm en l’oblit
un benefactor colossal.

De pals d’ametler, se’n serví
el vell patriarca Abraham
quan aixecava aquells recers
que protegien els ramats
i els eximien de l’assot
del sanguinari animal
que tots coneixeu de segur
i, per tant, dir-lo no caldrà.

De cada tribu d’Israel,
és Jacob, el fill d’Isaac,
l’únic pare i antecessor.
Amb mosses blanques marcà
les vares verdes d’ametler,
i aquesta barreja tonal
posseeix l’estranya virtut
que, tot seguit, convé explicar.

L’ha de mirar l’ovella en zel
i repetir aquest esguard
sobre el rar color obtingut
el temps que dure l’embaràs.
Quan vindrà l’instant de parir,
les cries amb el cos tacat
naixeran del si protector,
com a ben merescut regal.
  
La cèlebre vara d’Aaron,
la d’aquell prodigi d’antany
era fusta d’un ametler
que, tronxada per la destral
i privada del vital flux
de la saba, prest se secà;
després, per un acte de Déu,
fulles, flors i fruits donà.

La filla de Mides, el rei,
va ser la víctima fatal
d’un destí de trista dissort
que li portà viduïtat
i una maror, causa de mort.
Del nínxol conjugal brotà
ben vigorós un ametler,
penyora d’amor singular.

Els romans no l’ignoraren
i aquest arbre s’escampà
 –amb la lleugeresa pròpia
d’una daina– ací i allà.
Aquell savi emperador,
 conegut com Carlemany
tant i tant se l’estimava
que son cultiu encoratjà.

Fruit i arbre, gloriós parell,
el llarg viatge americà
iniciaren pel propòsit
d’uns emprenedors francescans
sense ni remota sospita
que, en el pausat decurs dels anys,
d’Ibèria i de Califòrnia
farien dues gran rivals.