Un clar i ferm propòsit tinc:
lloar l’arbre-rei del secà
i sa vida dir a l’oient
amb l’entusiasme exaltat
d’un cronista que escriu de
cor
i, guiat per una lleial
i profunda devoció,
entona l’elogi en son cant.
Dissortament, se’ns ha perdut
el record d’un fet rellevant
i el sagrat nom d’aquell
primer
que amb son esforç el conreà.
Com que ja no en som
sabedors,
ara no el podem esmentar
i injustament dorm en l’oblit
un benefactor colossal.
De pals d’ametler, se’n serví
el vell patriarca Abraham
quan aixecava aquells recers
que protegien els ramats
i els eximien de l’assot
del sanguinari animal
que tots coneixeu de segur
i, per tant, dir-lo no
caldrà.
De cada tribu d’Israel,
és Jacob, el fill d’Isaac,
l’únic pare i antecessor.
Amb mosses blanques marcà
les vares verdes d’ametler,
i aquesta barreja tonal
posseeix l’estranya virtut
que, tot seguit, convé
explicar.
L’ha de mirar l’ovella en zel
i repetir aquest esguard
sobre el rar color obtingut
el temps que dure l’embaràs.
Quan vindrà l’instant de
parir,
les cries amb el cos tacat
naixeran del si protector,
com a ben merescut regal.
La cèlebre vara d’Aaron,
la d’aquell prodigi d’antany
era fusta d’un ametler
que, tronxada per la destral
i privada del vital flux
de la saba, prest se secà;
després, per un acte de Déu,
fulles, flors i fruits donà.
La filla de Mides, el rei,
va ser la víctima fatal
d’un destí de trista dissort
que li portà viduïtat
i una maror, causa de mort.
Del nínxol conjugal brotà
ben vigorós un ametler,
penyora d’amor singular.
Els romans no l’ignoraren
i aquest arbre s’escampà
–amb la lleugeresa pròpia
d’una daina– ací i allà.
Aquell savi emperador,
conegut com Carlemany
tant i tant se l’estimava
que son cultiu encoratjà.
Fruit i arbre, gloriós parell,
el llarg viatge americà
iniciaren pel propòsit
d’uns emprenedors francescans
sense ni remota sospita
que, en el pausat decurs dels
anys,
d’Ibèria i de Califòrnia
farien dues gran rivals.